A l’edat moderna, les relacions dels estats europeus amb l’Imperi otoma i el mon mediterrani es caracteritzaven per una complexa xarxa de consolats que gaudien de privilegis atorgats mitjancant capitulacions pel sulta o els deys i beys nord-africans. La questio de la «seguretat» era sobretot entesa com a tranquil·litat en la practica lliure dels negocis i del comerc. La transformacio d’aquesta situacio entre finals del segle XVIII i fins aproximadament 1840 es caracteritza per una complexa superposicio de continuitat i ruptura entre les realitats de l’epoca moderna i les de la contemporania: la infraestructura del sistema consular va persistir durant molt de temps, mentre que la invasio d’Egipte (1797), les guerres napoleoniques, la guerra d’independencia grega (iniciada el 1822) i la invasio d’Algeria (1830) van canviar profundament la regio. «Seguretat», de la manera que la van concebre politics liberals com Chateaubriand, Benjamin Constant i Jeremy Bentham, es va convertir en un terme central per ordenar les noves realitats emergents en termes de politica nacional i internacional. Al mateix temps, mentre la invasio de Grecia pels aliats europeus podria ser concebuda com la primera intervencio humanitaria moderna, un tipus d’intervencio militar semblant a Algeria es concep com el primer acte modern de colonitzacio amb us de forces militars per part de Franca. Aquesta dialectica entre les dues cares de l’intervencionisme sota diferents etiquetes com a excepcio en les regles del sistema de relacions internacionals posteriors al Congres de Viena produia noves concepcions sobre la seguretat dins i fora del Mediterrani.

https://revistes.ub.edu/index.php/pedralbes/article/download/34428/33846

B Anelli

Papers

Benjamin Constant et la guerre pour l'indépendance de la Grèce (1821-1830).